VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA: TEXTOS DE VALENT
ACTIVITAT: Afegir una nova escena a l’obra d’Àngel Guimerà Mar i cel.
4t ESO A
Grup 3: Jing Jing Chen Xu, Inés Flores Mateu, Paula Pérez Fierro, Sara Toboso Martínez
Nova escena de Mar i cel d’Àngel Gimera
ESCENA VII
BLANCA – (Tombada al sòl de la barca) Em fa mal la ferida! Saïd? On estem?
SAÏD – A la barca que havia preparat el teu cosí Ferran.
BLANCA – No em puc creure que a la meua família hi haja persones tan bones i altres tan roïnes com mon pare, que no ha dubtat en disparar a l’amor de la meua vida. (Va baixant la veu). Però no puc pensar mal d’ell. (Baixa més la veu). Ell és l’únic familiar proper que tinc. (Baixa més el volum de la veu). L’estime… (Mor).
SAÏD – No li guardes rancor. Malgrat els fets, ell sempre et va estimar i estic segur de que donaria la seua vida. Com jo la meua, per tu. Blanca, com et trobes? (S’adona de que Blanca no li contesta, es gira i tracta de reanimar-la) Blanca! Blanca! Cel meu! No em deixes! Jo ja no puc viure sense tu! Vull estar sempre al teu costat! (Es tira de la barca i s’ofega).
CORSARI FANTASMA – (Apareix un vaixell fantasma) Jornada llarga avui, ei, capità?
CAPITÀ FANTASMA – No és normal que hi hagen tantes morts al Mediterrani en aquest període de l’any. Quasi no queda espai al nostre vaixell.
CORSARI FANTASMA – Hi ha que arreplegar algú més?
CAPITÀ FANTASMA – (Mira la llista) Deixa’m veure… Blanca i Saïd.
CORSARI FANTASMA – Quins són aquests?
CAPITÀ FANTASMA – Pareix que són uns enamorats amb un final tràgic. Estan allí! Puja’ls al vaixell. (Blanca i Saïd es converteixen en ànimes i pugen al vaixell).
SAÏD – Què ha ocorregut? On ens trobem?
CAPITÀ FANTASMA – Esteu al cel de la mar.
BLANCA – Saïd, ( li agafa les mans) la mort ens ha unit per a sempre.
Grup 6: Alberto Cremades, Kike Morcillo, Xavi García, Raúl Calabuig
Escena VII
(Després de la mort de Blanca; Saïd, que busca venjança, va al vaixell del pare de Blanca)
FERRAN – No la trobem per cap lloc.
PARE – Heu buscat per mar i cel?
FERRAN – Hem fet tot el que em pogut però… (arriba Saïd)
PARE – Què passa Ferran? (veu a Saïd) Oh, Saïd! Què fas ací? Està Blanca viva?
SAÏD – No, tu l’has assassinada amb la teua ignorància.
PARE – No era la meua intenció.
FERRAN – Clar, ningú volia la seua mort.
SAÏD – Però la seua ingenuïtat la va matar. Açò no ho pots negar.
PARE – Saïd, ix d’aquest vaixell, no mereixes estar ací.
FERRAN – Anem a tranquil·litzar-nos. Oncle vine cap ací, per favor.
(Ferran y el seu oncle parlen de que han de fer amb Saïd. Saïd, mentrestant, ataca el pare per darrere amb la intenció de matar-lo)
(El corsari salva el seu capità)
CORSARI – No aconseguiràs matar al meu capità mentre jo estiga viu!!
SAÏD – Però per la seua culpa l’he perduda, he de venjar-la!
PARE – Oh!! No puc creure que em volgueres matar!
(Pare ataca a Saïd però Ferran el salva)
FERRAN – Oncle, aquest home es innocent, no mereix la mort
CORSARI – (Dirigint-se a Ferran) Has traït el teu capità! Traïdor!! (diu mentre ataca)
(Tots lluiten en una baralla, Ferran es ferit i mor)
(Paren de lluitar)
CORSARI – Què he fet? He assassinat un amic per una bogeria.
SAÏD – Tens raó. Blanca ja ha mort, lluitant no arreglem res.
PARE – Saïd, tens raó, sent no haver-me adonat abans.
Grup 7: Carla Climent Ramírez, Ana Panelles Tos, Leire Santamaría Lorenzo, Ana Tamarit González
ESCENA VI
Escenari: A la mar, plena d’ones, es poden veure al cel uns quants núvols blancs, que viatgen d’un lloc a un altre. El Sol és fort, i desprén molta calor. Tot aquest paisatge es pot contemplar a través d’una finestreta arrodonida. Se senten els cruixits d’un vaixell de fusta, que puja i baixa amb el ritme de l’aigua. Ací és on es troben Blanca i Saïd. Estan mullats i vertaderament desorientats. Hi ha molta gent a dins.
MARINER- (Sorprés) Capità!
CAPITÀ- M’agradaria assabentar-me del que està ocorrent ara, mariner.
MARINER- Segons les meues creences, considere que ha arribat el moment de fer despertar els joves (diu cridant a causa del soroll).
BLANCA- (Amb veu dèbil) Saïd, sospite per les converses que porten a terme capità i mariner que ambdós estan equivocats.
SAÏD- (Contesta també, amb veu dèbil) Blanca, no et preocupes per aquest tema. No sabran encara de la meua procedència.
CAPITÀ- (Sense adonar-se que els joves estan desperts) Saps, des d’ahir que vam arreplegar aquests cossos que semblen sense vida, la meua memòria em recorda sense voler a una bella jove, a qui vaig mantindre amb el meu amor, al mateix que ella em va donar la vida. La reconeix. Pareix ella.
MARINER- Això no pot ser. L’home que es troba al seu costat no és cristià. No hi ha més que fixar-se en els seus trets.
BLANCA– (Alterada) Per què el fet de pertànyer a altra cultura, a altra religió o a altra filosofia implica la unió d’algunes ànimes i la separació d’altres?
SAÏD- (Afegeix amb molèstia) No cal donar-li més importància, ni emplear temps en aquests assumptes sense solució. Amb el pas constant i veloç dels anys, he aprés molts valors, però res com el respecte a les maneres de sentir.
CAPITÀ- Així és com un sol home pot defendre’s dels conflictes. Una ment oberta, tolerant, val més que qualsevol ideologia. Els sentiments són incontrolables i no resulta gens eficaç tractar d’evitar-los.
MARINER- (Amb seguretat) És clar, comprenent l’amor i havent-lo sentit, tan a prop. Per desgràcia, la meua sort no ha consistit en aquest i no puc per tant opinar, ni tan sols permetre’m el luxe d’imaginar.
BLANCA- (Nostàlgica) Encara recorde els contradictoris pensaments del meu pare, qui m’estimava però no acceptava la meua pròpia llibertat.
SAÏD- Naturalment, és el destí de qui somia amb un objectiu, qui el persegueix fins a fer-se amb ell. Amb valentia, perquè és considerat covard qui fugix de les emocions que li aporta el cor.
SAÏD-…
CANÇÓ:
No pertanyen els temps a qui respecta,
a qui ama incondicionalment,
a qui segueix les lleis del mar i del cel.
És la tolerància enmig d’èpoques de guerra,
La qual regeix un home en la seua ment,
és la llibertat del mar i del cel.
Carla Climent Ramírez
ACTE IV
ESCENA I
Escenari: Enmig de la mar, en un voltant d’aigua i cel blaus calmats, una suau brisa fa engronsar-se unes xicotetes ones cap Avant i cap arrere. El Sol es troba a la seua posició de migdia, a dalt del tot. No se sent cap soroll, exceptuant els cruixits d’una taula de fusta humida que es meneja surant a la superfície. Recolzats, mullats i endormiscats es recolzen damunt d’ella Blanca i Saïd. A la distància s’endevinen les ombres d’alguns edificis de baixa estatura i alguns bots i vaixells vells, encara que els personatges no els han divisat encara.
BLANCA- (Amb veu dèbil) Saïd, on hem arribat?
SAÏD– (Obrint a poc a poc els ulls) Vam fugir cap a la llibertat.
BLANCA- El pare! (Crida afligida).
SAÏD- Blanca, no deuries sentir-te malament per ell. Va voler posseir la teua vida i tú, valenta, vas decidir el teu destí.
BLANCA- Per favor, entén la meua posició. D’ara endavant, què ens depararà Déu? És per tant aquest el que ens convé? Morir l’un al costat de l’altre, envoltats per l’aigua? Tot i sense haver complit la voluntat del pare…
SAÏD- La voluntat del teu pare ha sigut vençuda. Volia fer-te una bona cristiana, i m’has salvat fins i tot després d’haver intentat furtar la meua vida. Els valors del perdó i de l’amor sempre han pertangut a la teua ànima.
BLANCA- (Es frega la ferida provocada pel seu pare). Saïd… (Va tancant els ulls lentament i queda adormida).
MARINER- (De sobte, cridant) Capità!
CAPITÀ- Què destí ha portat dos joves a arribar a costa? Les seues condicions són lamentables.
MARINER- (Gira els cossos i s’apropa a ells) Respiren i hi són vius encara. És propi de les lleis que ens regeixen oferir la nostra ajuda.
CAPITÀ- (Mirant la jove sota l’arena, se sorprén.) No done validesa a la imatge que ací es presenta. És Blanca, cosina i cristiana del meu bon amic corsari Ferran? La xiqueta que va passar la seua infantesa corrent pels jardins de l’illa de Sardenya…
MARINER- Deu vosté haver comés una equivocació. Aquest xic que descansa al seu costat té per nom Saïd, pel que tinc consciència segons les veus de la meua confiança.
BLANCA- (Despertant novament, a poc a poc) Cavallers, és aquest altre somni en el que ara desperte?
MARINER- No és sinó la sort qui vos ha portat ací.
CAPITÀ- (Amb cura) Encara corrent el risc de l’atreviment, és el seu nom Blanca? Qui anys enrere va partir cap a la mar?
BLANCA- (Sorpresa) Soc jo, sí.
CAPITÀ- Has tornat amb aquest jove a terra. Qui és ell, realment?
MARINER- No és cristià, és clar. Però, aquesta xica deu tindre plena confiança en ell. (Comença a despertar Saïd).
CAPITÀ- Ho sé. He rebut notícies des de la nau del vostre pare, Blanca. T’he conegut i t’he vist crèixer. No era correcte intentar privar-te de la teua llibertat, tancant-te entre els murs d’un convent, si era en contra de la teua pròpia voluntat.
BLANCA- Gran amic familiar i de confiança, és vosté qui més sap sobre mi i sobre els meus propòsits. Mon pare no va suportar que amara aquest noble home.
CAPITÀ-…
CANÇÓ:
No pertanyen els temps a qui respecta,
a qui ama incondicionalment,
a qui segueix les lleis del mar i del cel.
És la tolerància enmig d’èpoques de guerra,
la qual regeix un home en la seua ment,
és la llibertat del mar i del cel.
4t ESO C
Grup 3: Nuria Cuesta Palacios, Mª del Pilar del Pozo Colomer, Jesús López Fernández, Sheila López Martínez
ESCENA FINAL
Blanca: On estem?
Saïd: No ho sé. Anem a buscar gent.
Blanca: Mira eixe vaixell!
Saïd: Sembla la nau de ton pare.
Blanca: Amaguem-nos
Saïd: Blanca…
Blanca: Què?
Saïd: Res.
Ferran: Els acabe de veure.
Pare: Blanca, vine cap ací. No et dona vergonya?
Blanca: Estic enamorada d´ell, o acceptes el meu desig o ves-te’n de la meua vida
Pare: De la teua vida? La meua vida és el que he donat jo per tu, i així m´ho pagues. Tot l´amor i sacrifici de Déu i tu… enamorada d´un serf d’Al·là.
Saïd: Tu que sabràs de l´amor.
Ferran: Oncle, paciència. No pots fer res.
Pare: Que no? Mare meua
Ferran: NOOOO! ( Puuuuuumm)
Blanca: Saïd! Amor meu!
Saïd: Blanca… no vull veure un vespre on el mar i cel no puguen estar junts.
Blanca: Has vist el que has fet! Assassí
( Blanca agafa l´arma i dispara el seu pare però Ferran es posa al mig).
Pare: Blanca estem sols, perdona´m
Blanca: Ja no ets el meu pare.
Grup 5: Pablo Cleries Murciano, Begoña Ferrero Pastor, Eva Gramaje Terol, Ana Vázquez Salvador
ACTE V
Escena I
(Apareixen en escena la Blanca i el Saïd amb un nadó als braços)
Blanca- Ai el nostre xiquet, que bonic és!
Saïd- Com l’anomenarem? M’ agradaria que tinguera el mateix nom que mon pare: Omar.
Blanca- Omar és perfecte. Li donarem l’amor i la pau que nosaltres no hem tingut a les nostres famílies.
(Entra la serventa amb el correu.)
Serventa- Senyora, ha arribat una carta del seu cosí Ferran
Blanca- Ferran? Fa molt que no sé res d’ell
(Saïd llig la carta)
Saïd- Estimada cosina y Saïd. Tinc el plaer de convidar-vos a les meues noces. Espere que vingueu!
(En les noces)(Apareixen en escena el pare i el mafiós)
Pare- Amaga’l on ningú puga saber res d’ell i que mai puguen saber que he sigut jo.
Mafiós- Primer els diners…
(Saïd des d’un racó veu l’escena.)(El pare paga el mafiós.)
(Blanca, Saïd i Ferran estan parlant quan se n’adonen que el carro està vuit)
Blanca- Saïd, on està Omar?
Saïd- Estava ací no?
Ferran- Se l’han emportat!
Grup 7: Mª Luisa Gorriz, Alicia Chisbert, Mario Casas, Marta Gonzalvo
Escena VII
Pare i Ferran: Deu meu!
Pare: On està Blanca?
Saïd: No ho sé. Vosté hauria de saber-ho.
Pare: Jo? A quin sant?
Saïd: Si vosté. Tu l´has morta.
Ferran: (Tranquil·lament, trau la pipa i comença a fumar.) Va xiquets, calleu i relaxeu-vos
Pare: Segur que heu ofegat la meua filla per a inculpar-me a mi després
Saïd: Quina bogeria estàs dient. Jo l´amava.
Ferran: Mare meua, xics! Mireu.
(Saïd i el Pare la miren molestos per la interrupció.)
Ferran: És Blanca!
Pare i Saïd: Déu meu!
Blanca: A soles he vingut per a demanar-vos que deixeu de discutir. Sou el meu pare i el meu estimat. Quan estava viva la vostra relació era molt roïna. Ara que estic morta us heu d’estimar més tot i que siga només per mi.
Pare: Tens raó filla. Perdó per dir que el Saïd t’havia ofegat.
Saïd: I perdó per haver dit que el teu pare t´havia morta.
Blanca: Així millor. Ara me’n vaig. Porteu-vos bé sense mi.
(Blanca desapareix enmig del mar.)
Grup 8: Lucía Giménez, Raúl Herrero, Nacho Sancho i Paula Sanz
Escena VII
FERRAN: (Plorant) L’estimava molt, I tu l’has matada. Maleït.
PARE: Jo no he fet res, ha sigut ella que s’ha interposat.
(Saïd, entra de sobre a la sala on Blanca sembla que esta morta.).
FERRAN: Jo no puc amb aquesta situació (Ix de la sala plorant).
PARE: Mai vaig pensar que arribaria fins aquest punt. Fes el que vulgues amb ella.
(El pare de Blanca es va)(Saïd plorant s’agenolla davant del cos de Blanca).
SAÏD: Tant de bo, haguera tingut més temps per a arribar a tindre un amor vertader, t’aprecie.
(Passat el temps, Ferran entra per a recollir el cos de Blanca)
BLANCA: (Agonitzant.) Ferran, ets tu?
FERRAN: No pot ser, estaves morta.
BLANCA: Ho estaré en poc temps. Vull demanar-te un favor, vull que llances el cos a la mar.
FERRAN: No m’agrada la idea, però els teus desitjos seran ordres per a mi.
BLANCA: Però abans una altra cosa, acaba amb el meu dolor per sempre.
(Ferran agafa un ganivet I li ho clava)
FERRAN: T’estime.
BLANCA: T’estime.